La reforma tributària del govern del PSOE: l’aliança amb la dreta

Daniel Raventós

“Més de freda que de calenta”, resumia el José Antonio Noguera, “per als partidaris de la RB a Catalunya”. Difícil seria expressar la idea de fons amb més claredat.

El passat 18 de maig les Corts del Regne d’Espanya van votar la reforma fiscal del govern del PSOE. Per als partidaris de la RB, més aigua freda, i ni una mica de calenta. Vaig escriure per a www.sinpermiso.info el curt article d’urgència que a continuació es reprodueix. Amb l’ànim d’aportar algun element més de reflexió, reprodueixo l’esmentat article tot seguit. Només m’he permès fer algun petit afegit d’interès directe per la RB. És aquest:

Les Corts del Regne d'Espanya van votar el 18 de maig una reforma fiscal. El que se sabia sobre la reforma, des de feia algunes setmanes, no permetia ser massa optimista. Els aliats parlamentaris d'esquerra fins al moment del partit en el govern, és a dir, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Esquerra Unida (IU), han estat substituïts en la negociació prèvia de la proposta que es va presentar a les Corts per dos partits del centredreta, el Partit Nacionalista Basc i Convergència i Unió. La ruptura en el govern català entre el Partit Socialista de Catalunya i ERC, ruptura que no solament haurà satisfet a la dreta espanyola (PP), sinó segurament tranquil·litzat també al gruix del PSOE fora de la nació catalana, amb alguna microscòpica i heròica excepció, ha accelerat l'acostament governamental als partits de dreta en temes que eren més difícilment acceptables per part de l'esquerra. El de la reforma de l'Impost de la Renda de les Persones Físiques (IRPF) era un dels temes més importants. El resultat d'aquesta relliscada cap a la dreta era previsible. Hi ha qui de forma molt gràfica ha qualificat aquesta operació com la “tercera reforma fiscal del Partit Popular”. Les dues reformes impositives del PP –ofèn a la intel·ligència del lector el recordar-ho— van afavorir a les rendes més altes. La present reforma no suposa solució alguna de continuïtat amb l'esquema bàsic de les reformes tributàries dels governs del PP.

En el Regne d'Espanya hi ha oficialment 677.089 persones físiques que tenen un patrimoni superior als150.000 euros (sense contar els béns immobles): el 1,5% aproximadament de tota la població. Segons l'última classificació de les persones més riques del món realitzada per la revista Forbes, Amancio Ortega era el més acabalat súbdit de la monarquia espanyola, amb una fortuna valorada en gairebé 15.000 milions de dòlars, ocupant el lloc 23 mundial de tan privilegiada classificació. Els Amancio Ortega i les grans fortunes poden estar tranquils amb el nou IRPF aprovat a les Corts. Tranquils i contents. Els aspectes més importants d'aquesta esperada reforma de l'IRPF són els següents:

- El tipus màxim passa de l'actual 45% al 43%.
- Es passa dels cinc trams actuals a quatre.
- S'establix un tipus únic del 18% (fins a ara, era del 15%) per a totes les varietats d'estalvi: comptes bancaris, fons d'inversió, etc
- Es retoquen alguns detalls dels desgravaments per habitatge, però es manté el 15% de deducció amb un màxim de 9.015 euros anuals.
-Es manté una diferència important entre la base especial i la general (és a dir, no tots els euros tributen amb el mateix criteri, ja que depenent del seu origen ho fan en major o menor quantia).

Una de les grans qualitats que segons el govern té aquesta reforma és que l'IRPF se simplifica. S'aporta com a prova: que es passa dels esmentats cinc trams actuals als quatre proposats. Definir com una simplificació el pas de cinc a quatre trams impositius és una bajanada. El que es guanya en simplicitat per reduir un tram és insignificant. Si es vol parlar de debò de simplificació de l'IRPF, hauríem de concretar moltes altres coses que han estat ignorades en aquesta reforma. Per exemple: una integració del sistema fiscal amb el de la política social. Per exemple: una convergència dels tipus impositius de l'IRPF per a qualsevol renda sense que importi el seu origen, és a dir, que s'apliqués la mateixa tarifa tant en la base general com en la base especial de l'impost, que és el mateix que afirmar que se suprimís la diferència entre aquestes bases impositives. Per darrer exemple: suprimir totes les desgravacions i donar una RB (per a més detalls vegeu: http://www.nodo50.org/redrentabasica/textos/index.php?x=411).

La reforma de l'IRPF votada el 18 de maig s'acompanya de la reducció de l'impost de societats. Ja al novembre de 2005 es va anunciar que el govern del PSOE pensava rebaixar l'impost de societats de les grans empreses, és a dir, les que facturen més de 8 milions d'euros anuals: baixarà del 35% al 30% (vegi's a Sin Permiso: La competició fiscal, carrera cap a l'abisme). Ara s'ha confirmat i s'anuncia que els terminis per a la reducció s'abreugen. Seran uns 4.500 milions d'euros els que deixarà de recaptar l'estat amb motiu de la reforma tributària, tant la que afecta a l'IRPF com a l'impost de societats a les grans empreses (l' esmentat retall del 35% al 30%) i a les petites i mitjanes empreses (que quedarà reduït al 25%). Es continua, doncs, amb la voluntària pèrdua de capacitat impositiva directa. Una vegada que els ingressos patrimonials dels estats europeus han disminuït de forma contundent en les últimes dècades amb motiu de la privatització a la qual fanàticament s'han adherit gairebé tots els governs, els ingressos fiscals representen el 90% del total dels ingressos d'aquests estats. A la vista d'aquesta proporció, és trivial la inferència que qualsevol minva de la recaptació impositiva directa solament pot ser compensada per un increment de la recaptació impositiva indirecta. És a dir, el que ha ocorregut en els estats europeus en els últims anys.