Personalment, la Renda Bàsica (II)

Lluís Pérez Lozano

La meva relació amb la proposta de la Renda Bàsica és relativament recent. No arriba als dos anys, crec. Te a veure amb la frustració de les meves primerenques idees socialistes i amb la recerca de noves idees que, al final, van acabar esdevenint igualment socialistes. I és que els “rojos” no aprenem mai, ja se sap. En aquest viatge d'anada i tornada cap el socialisme, la Renda Bàsica va tenir un paper vital.

Jo era comunista. De la línia dura. Militava en una organització comunista i independentista des dels 16 anys, Endavant. Una organització d'extrema esquerra que, com moltes altres del seu estil, tenia en el seu ideari la consigna de que “tots els mitjans de lluita son legítims” en el camí cap a la revolució. En particular, el paper d'ETA era bàsicament acceptat per tothom, i jo no era una excepció. Quina vergonya... El cas és que vaig abandonar l'organització precisament per això: perquè em vaig convèncer (particularment arrel dels atemptats de l'11 de març) que no totes les vies de lluita son bones, que les violentes no son bones, i que si s'empren ha de ser quan realment no quedi mes remei. Que ningú no te dret a decidir qui te dret a viure i a morir basant-se en si és o no un “enemic del poble”. Que tal manera de pensar pertany als capítols més sinistres de la història humana. També de la història de l'esquerra.

Havent abandonat Endavant, vaig passar per un període furibundament antimarxista, una especie d'alliberament de la versió esclerotitzada del marxisme que m'havia empasat molt abans d'entrar a Endavant i que ja cap el final de la meva militància sabia (inconfesadament) que era una misèria intel·lectual. Popper em va influenciar molt, en aquest aspecte. Tanmateix, vaig continuar sent d'esquerres, vaig continuar sent socialista. La meva base teòrica havia canviat; els meus límits ètics també. El meu objectiu final, bàsicament, no.

El que si que passava era que estava una mica desconcertat. Davant la pregunta de “i tu, per què ets socialista?” el marxisme de butxaca ofereix una sortida tramposa però satisfactòria per estar per casa: no hi ha justícia, simplement grups en conflicte. No has d'escollir el bàndol mes just, simplement el teu bàndol. I a sobre, la Història està de part teva si et poses del cantó del socialisme. Quan abandones aquesta visió de les coses, et trobes amb dos problemes: 1) que necessites uns principis generals als quals apel·lar per a justificar que ets socialista i que no acceptes el sistema capitalista; i 2) que, donat que la Història ja no està de part teva, necessites començar a pensar en quins son els processos que portaran a la transició cap el socialisme o, si més no, ens aproparan a ell. Necessitava principis i propostes. Vaig començar pels principis: llegia a Rawls, a Sen... en petites dosis, perquè no tenia massa temps per llegir les seves obres completes, però els llegia. I també llegia “sobre” ells. Però els principis que m'anaven plantejant sempre em creaven problemes. L'utilitarisme tampoc em satisfeia.

I en aquestes que vaig topar-me amb un llibre d'un tal Daniel Raventós. El llibre em va cridar l'atenció pel seu títol: “El Derecho a la Existencia”. Fullejant-lo una mica, em vaig adonar que es tractava d'un llibre sobre la Renda Bàsica. Havia sentit alguna cosa sobre aquesta proposta quan estava a Endavant, i sempre m'havia semblat una gran estupidesa. Al cap i a la fi, si a un li paguen per no treballar, qui treballaria? Però estant com estava en un període d'extremada apertura intel·lectual, famolenc de noves idees per omplir el buit que m'havia deixat el meu marxisme de butxaca, vaig comprar el llibre (no era excessivament car ni excessivament llarg -és un llibre introductori-) i me'l vaig llegir en una setmana i pico. Me'l vaig tornar a rellegir, esforçant-me per ser crític, perquè la veritat és que la primera lectura m'havia entrat com si fos aigua. Es tractava d'un llibre breu, de caràcter introductori, però amb una solidesa argumental a la que estava poc acostumat pel que fa a la teoria social. Ràpidament vaig començar a buscar informació per Internet; em vaig topar amb la web de la Xarxa Renda Bàsica, plena d'articles interessantísims, molts d'ells signats pel propi Raventós. Per fi havia trobat una proposta que, tenint la forma d'una obra d”enginyeria social fragmentària”, que deia Popper, en el fons introduïa profunds canvis que podien posar la societat en el camí cap el socialisme. I de la proposta vaig arribar al descobriment dels principis que cercava: els principis del republicanisme.

Va ser al llibre d'en Raventós on per primera vegada vaig llegir quelcom sobre la filosofia política republicana. Em semblava que evitava eficaçment els problemes de la llibertat positiva i la justificació del capitalisme del liberalisme llibertari. El mateix nom m'agradava: “republicanisme”. I era una tradició plena de noms que admirava: Aristòtil, Robespierre, Rousseau, Kant... D'aquí vaig passar a la lectura de “Republicanismo” d'en Phillip Pettit, que ara em miro més des de la distancia però que en el seu moment en va entusiasmar, i que en tot cas és una excel·lent introducció al republicanisme per a neòfits. I d'aquí a en Michael Sandel, a l'Anne Phillips, a en Félix Ovejero, a l'Antoni Domènech, als textos més filosòfico-polítics del propi Raventós, a l'Andrés de Francisco... mitjançant la Renda Bàsica, vaig arribar al descobriment d'uns principis que satisfeien les meves necessitats morals i que em convencien plenament.

I finalment, a la Renda Bàsica dec una tercera cosa: la meva reconciliació amb el marxisme. Perquè la Renda Bàsica va ser proposada en la seva forma moderna per dos marxistes: Robert van der Veen i Philippe van Parijs. Aquesta circumstància va fer que m'apropés a la seva escola de pensament, la del marxisme analític, probablement l'escola de teoria social més interessant amb la que m'he topat fins ara, i que em va demostrar que hi havia vida en Marx més enllà del meu antic marxisme de butxaca. I, també, que no era cap crim dir que hi havien parts senceres de l'obra de Marx que estaven antiquades o caducades. Com passa amb qualsevol bon científic. La segona part de la meva reconciliació amb Marx va venir de la mà del llibre d'en Toni Domènech, “El eclipse de la Fraternidad”, extraordinària revisió republicana de la tradició socialista que em presentava a un Marx ben diferent de que com estava acostumat a veure'l. Un Marx amb profundes preocupacions ètiques i de justícia, un Marx demòcrata fins a la medula, hereu de la Revolució Francesa i republicà conscient i convençut. No hauria arribat mai a l'obra d'en Domènech si no hagués sigut pel meu contacte amb l'obra d'en Raventós i companyia, als quals tampoc no hauria arribat mai si no hagués sigut per un sobtat interés per la proposta de la Renda Bàsica.

En fi, tinc un profund deute personal i intel·lectual amb la Renda Bàsica. M'ha permès reformular les meves conviccions socialistes, descobrir el republicanisme, reconciliar-me amb el marxisme. Em va donar un nou horitzó de lluita socialista en un moment en que els meus horitzons eren borrosos. I aquest deute l'intento saldar amb la meva participació en el moviment per la Renda Bàsica. Ironies de la vida, el mateix dia que em vaig fer soci de la Xarxa Renda Bàsica vaig descobrir que el seu president era en Dani Raventós, amb qui començava les classes el dia següent. I des d'aleshores, amb el seu ajut però també amb el de gent com David Casassas, Rafael Pinilla o José Antonio Noguera, he pogut anar orientant els meus esforços per la Renda Bàsica en un front tan important com Internet, en el que queda tanta cosa per fer. I faig el que faig, que és poquet, de molt bon gust. És un plaer servir a una causa tan noble com la de la Renda Bàsica. Tinc la convicció profunda de que algun dia la Renda Bàsica serà vista com un dret tan important i inalienable com el dret de vot o el dret a l'educació. I aquell dia m'agradarà poder dir que jo, modestísimament, vaig aportar el meu petit granet de sorra. Cibernètic, de moment.