Breu justificació republicana de la Renda Bàsica

Daniel Raventós

Siguin quines siguin les diferencies que al llarg de 2.500 anys d’història de la llibertat republicana hagin tingut els seus diferents defensors, tots ells comparteixen al menys dues conviccions.

Una: que ser lliure es estar exempt de demanar permís a un altre per viure o sobreviure, per a existir socialment; qui depèn d'un altre particular per viure, és arbitràriament interferible per ell, i pel mateix, no és lliure. Qui no te assegurat el “dret a l'existència” per manca de propietat, no és subjecte de dret propi –sui iuris—, viu a mercè d'altres, i no és capaç de cultivar ni menys d'exercir (1) la virtut ciutadana, precisament perquè les relacions de dependència i subalternitat el fan un subjecte de dret aliè, un alieni iuris, un “alienat”.

I l'altra: que siguin molts (democràcia plebea) o pocs (oligarquia plutocràtica) aquells a qui abasti la llibertat republicana, aquesta, que sempre és fonamenta en la propietat i en la independència material que d'ella deriva, no podria mantenir-se si la propietat estigués tan desigual i polaritzadament distribuïda, que uns pocs particulars estiguessin en condicions de desafiar la república, disputant amb èxit al comú de la ciutadania el dret a determinar el be públic.

El que avui considerem la definició liberal de propietat, aquella que en el XVIII Sir Blackstone caracteritzà com “el domini exclusiu i despòtic que un home exigeix i exerceix sobre les coses externes del mon, amb exclusió total de qualsevol altre individu a l'univers”, que el dret romà considerava com el dret absolut –dominium- del propietari que no podia ser interferit per ningú, i que alguns teòrics iusnaturalistes suposaren un dret natural, és, però, solament una de les formes històriques que revesteixen les relacions socials respecte d'objectes i que constitueix la base de gran part dels Codis civils actuals. L'altre, la propietat entesa com a “control” sobre el recurs posseït, control que confereix independència o autonomia moral i política, és el concepte de propietat que interessa al republicanisme. I no és altre que aquell que permet el desenvolupament de “la lliure individualitat, que floreix quan el treballador és propietari privat i lliure de les condicions de treball manejades per ell mateix, quan el camperol és amo de la terra que treballa, o quan l'artesà és amo de l'instrument que maneja com a virtuós, i que solament és compatible amb uns límits estrets de la producció i de la societat”. Dins aquesta tradició, la independència que confereix la propietat no és un afer de mer interès propi privat, sinó de la major importància política, tant per a l'exercici de la llibertat com per a la realització de l'autogovern republicà, ja que tenir una base material assegurada és indispensable per a la pròpia independència i competència polítiques.

Les grans desigualtats socials són les causes de la falta de llibertat. Aquestes grans desproporcions en la riquesa, aquestes immenses bosses de pobresa, la fam convivint geogràficament amb la mes insultant opulència, tot això provoca falta de llibertat per a la immensa majoria. Igualtat i llibertat no són dues variables a escollir, si mes d'una menys de l'altra i viceversa. Les grans desigualtats creen un problema profund de llibertat per a la gran majoria. Qui no te l'existència material garantida ha de demanar permís a un altre per a poder viure. ¿Quina llibertat te el treballador que no sap si el mes proper, potser la propera setmana, seguirà tenint aquell lloc de treball que li proporciona l’aliment diari? ¿Quina llibertat te la dona materialment dependent del marit o amant, que la maltracta, la domina i, a vegades, arriba a assassinar-la? ¿Quina llibertat te l'aturat que viu marcat amb l'estigma del subsidi públic, si potser viu en un país europeu, o de la caritat, si viu a un país pobre i te una mica de sort? No són lliures com no ho és aquella persona que no te el dret a l’existència material garantida i ha de demanar permís a altres per viure.

La proposta de la RB, entesa com a forma de garantir les condicions materials d'existència, augmentaria la llibertat de la ciutadania; faria els pobres i els desposseïts mes independents, mes capaços per a fer sentir la seva veu; de resistir mes articuladament els processos de despossessió que tenen lloc a totes parts en nom de la globalització. Possibilitaria que no haguessin de viure amb el permís d'altres.

--------------------

(1) Com apunten María Julia Bertomeu i Antoni Domènech en un text de propera publicació, la “virtut” és quelcom immensament incomprès a la filosofia política acadèmica estàndard. Diuen aquests autors: “la tradició històrica republicana no s'ha plantejat mai (a-institucionalment) la qüestió de la virtut com un problema de mera psicologia-moral. Des d'Aristòtil, les refinades cales psicològico-morals de la teoria política clàssica a la virtut han anat sempre de la mà de consideracions institucionals sobre la base socio-material de la mateixa. La virtut és, certament, entesa sempre com a capacitat psicològica per a governar autònomament la pròpia existència social, i adquirir aquesta capacitat psicològico-moral d'autogovern és condició com a mínim necessària per a poder governar amb justícia a altres igualment lliures i per a deixar-se governar amb justícia per altres igualment lliures: el viciós, pel mateix motiu que és incapaç de governar-se i tractar-se be a sí mateix, és també incapaç de governar i tractar be els demés.”

I també, mes endavant: “la virtut republicana no te res a veure amb el perfeccionisme moral, ni reclama una concepció moral mes o menys capriciosa de la bona vida, completament desconnectada de les institucions socials bàsiques.”

I finalment: “Idees màximament vulgars –i per tant, màximament repetides— s'expressen en afirmacions d'aquest tipus: com el “liberalisme” no està compromès amb la virtut, no és una doctrina política moralment perfeccionista (obstinada en fer bons ciutadans), i per això pot tenir una concepció neutral de l'Estat, i per això pot ser una doctrina política no sectària, sinó tolerant. En canvi, el “republicanisme” està fermament compromès amb la virtut dels ciutadans; per tant, és una doctrina política moralment perfeccionista (obstinada en fer bons els individus); per tant, és incompatible amb un estat que sigui neutral entre les diferents concepcions del be; per tant, és una doctrina políticament sectària, incompatible amb la tolerància entre les diferents concepcions del bé.”